La història de cal Biel ve de lluny. Es remunta als primers anys de principis del segle XX, quan Enric Martí i Miquel (1887-1976), començà l’ofici de ferrer. L’Enric és el quart fill d’una família de sis germans, que, per guanyar-se la vida en aquells anys que la fil·loxera havia fet estralls per aquestes terres, va haver d’anar-se’n a aprendre l’ofici de ferrer fora de l’Espluga. Començà a tenir els primers contactes amb el ferro a la ferreria de cal Amadeu Marca d’Altafulla, on va fer d’aprenent; d’allí va passar a Calafell i després a la ferreria de cal Basora del poble de la Riba. Posteriorment, arran del servei militar, continuà fent de ferrer a Barcelona.

En casar-se el 1914 amb Antònia Martí i Rosell, de cal Moliner, traslladà la seva ferreria al carrer de l’Abadia núm. 20, propietat dels pares de l’Antònia, un lloc que reunia millors condicions de treball. Poc després, el 1917, abans de néixer el seu fill Ramon, la família es trasllada a viure a la ferreria de cal Minguella, avui casa de cal Biel, situada al passeig de Canyelles núm. 2, on exercí la professió.

Allí va néixer el seu fill Ramon Martí i Martí, el 20 de març de 1917, que passà els primers anys jugant per la ferreria, mirant i buscant qualsevol tros de ferro que li permetés imitar el seu pare. Quan va ser el moment, els seus pares van entendre que calia que aquell vailet aprengués l’ofici amb una formació sòlida que el pare no havia pogut tenir. I així, el 27 de gener de 1931, Ramon entrava a les Escoles Professionals dels Pares Salesians de Sarrià, a Barcelona, prop de fer els 14 anys i on s’hi passà sis anys aprenent l’ofici de serralleria i forja artística. En acabar, vingueren anys difícils, la guerra civil trencà il·lusions i esperances i Ramon s’incorporà amb la seva lleva al front de guerra on passà les penalitats d’aquells temps. Paradoxalment, fou en aquests moments quan Ramon Martí realitzà el seu primer treball de forja, ja que havia de fer la creu de terme del poble de Vinaròs (Castelló de la Plana).

En acabar la guerra, Ramon tornà a l’Espluga per ajudar el seu pare per tirar endavant la ferreria. Fou llavors quan entraren en contacte amb el monestir de Poblet a través d’Eduard Toda, president del primer Patronat, quan encara no hi havia establerta la comunitat. Aquest personatge singular s’interessà per vincular a cal Biel els treballs de restauració del monestir, llavors en un estat ruïnós. Toda va morir (1941) abans que pogués continuar la seva relació amb cal Biel, però els llaços ja havien estat establerts. Per l’abril de 1941, cinc mesos després de la vinguda dels primers monjos des d’Itàlia, cal Biel feia la primera feina per Poblet, unes lleves. Durant els primers anys les feines foren les pròpies de l’ofici: posar els marcs i les finestres al menjador de la comunitat, fer el barret de les quatre primeres campanes, el contrapès, eix i ferratges i altres feines d’arranjaments, encomanades pel pare Bernat Morgades, fill de l’Espluga, amics d’infantesa i bon coneixedor de la vàlua dels Biel. En aquells temps la ferreria comptava amb alguns aprenents que a la vegada ajudaven a les tasques habituals de ferrer, com Ramon Martínez, després Joan Cazorla i, més tard, Josep Vilella. A poc a poc, aquests contactes amb el monestir anirien propiciant l’esperit artístic que Ramon ja duia en el seu interior.

El 1951, Ramon es casà amb una noia de Manresa que sovintejava estades a l’Espluga, Dolors Canudes i Canalda, amb la qual tingué dos fills, Maria Lluïsa i Valentí. Amb el naixement del seu fill Valentí, l’esperança d’una nova generació de ferrers il·lusiona el Ramon, després del dolor produït per la malaurada pèrdua sobtada de l’esposa.

Igual que el seu pare Enric havia fet amb ell, Ramon va voler que els seus dos fills tinguessin la millor formació i, a còpia de sacrificis familiars, els dos marxaren a estudiar fora. Valentí va seguir els passos del seu pare a les escoles Salesianes de Barcelona on aprengué l’ofici al qual s’incorporarà plenament el 1974, quan acabà els estudis. Durant uns quants anys, a la ferreria hi van treballar l’avi Enric, que aportava experiència; el pare Ramon, professionalitat i creativitat artística, i el fill Valentí, innovació juvenil, ajudats per un mosso, Josep Vilella. Foren uns moments en què les tres generacions juntes duien a l’ofici les virtuts i habilitats de cadascuna. Els encàrrecs es van succeint i la tasca de transmetre la tècnica i l’experiència en l’art de la forja es va passant a la nova generació.

El 2 de maig de 1976, l’avi Enric es mor i el seu buit serà permanentment omplert pel record i l’amor de la seva família i dels qui el van conèixer. Però el treball continua a la ferreria, i la fornal de cal Biel fou avivada amb més intensitat que mai, mentre la inspiració sorgia amb creativitat quan el ferro era roent, amb el record del mestratge del vell Enric.

Amb el pas dels anys, una nova generació arriba a cal Biel; Valentí Martí, es casà amb Maria Dolors Griñó i Vernet i dos nousplançons, Marc i Enric, obren, qui ho sap, l’esperança de la continuïtat artística de la nissaga de forjadors.

L’Enric neix el 1989, Fill de Valentí Martí i Mª Dolors Griñó, ha crescut amb el so del ding del martell sobre l’enclusa i comença a sentir-se atret pel treball de la forja. Des de ben petit va aprenent els secrets de l’ofici de la mà del seu pare i sobre tot del seu avi Ramon, que malgrat la seva avançada edat l’inculcà l’amor per l’ofici i la feina ben feta.

La seva habilitat amb el ferro i l’esperit d’innovació, fan que des de ben jove es vagi incorporant gradualment en els treballs de la ferreria (2006), fins a assolir actualment una plena dedicació.

L’1 d’abril de 2011 mor Ramon Martí, després de molts anys de profitós mestratge en aquest vell art de la forja. Però, amb l’Enric, a cal Biel ja ha arrelat un nou plançó que assegura l’esperança d’una nova generació de forjadors.